primeras pruebas "proyecto xino"
prueba 1
prueba 2
prueba 3
prueba 4
BAR FAVORIT Nº 18
baretos...
"Pub Comodoro, Bocas, Cap Blanc, Up & Down, Apocalipse Down, Fibra Optica, Ozono, Performance, la TabernaInglesa, Arts, KGB, Verdi, el Siscu, el nostre Racó, Greens, la Bodega Bohemia, el Tabú, Glaciar,Mediterrania, Disco Bar, Blau, Woman Caballero, Factoria, Panchito, el Nostre Racó, New York, Diseño, Disorder, La Cage, Slams, Otto Zut, Mirablau, Puerto Urraco Sister's, Comuniqué, Psicodromo, KGB, Verdi,Karma, Sidecar, Apolo, Plataforma, la Paloma, Bikini, les Enfants, la Concha, Jamboree, la Vieja Escuela,Cibeles, Mas i Mas, Universal, la Musiqueta, la Socarrena, el Corral, Kvärnen, Patricia, Spy Bar, MamaAfrica, F14, Blidesön, Debaser, Ascensor, Torres de Avila, Terrazzza, Discoteque, Marsella, Cangrejo Loco,Kentucky, la Lavanderia, Macarena, Sifon, Papillon, Alfa, Musical Maria, Cafe del Sol, Sol Soler, Gusto, Garage Hermético, Heliogàbal, Arena, Balmes 88, Velvet, Moog, London, Salsitas, Danzatoria, Falstaff, elCine, la Gaviota, Raim, la Baignere, Ikastola, ...... i tants d'altres que no recordo, en els quals hem descobert la vida, hem aprés tantes coses, hem tingut alegries, tristesses, hem fet amics, també enemics, amants, nuvis/es, hem rigut com a bojos, hem desfassat i alcoholitzat, em ballat sense parar, però ens ho hem passat tant i tant bé que ja formen part de la nostra vida per sempre, i com diu una molt bona amiga, el lloc no és el més important sinó la gent que t'envolta, i li haig de donar tota la raó.... VIVASLASVIDAS!!! Gràcies Alícia!!!"
BAR FAVORIT Nº 16
EL CALIFORNIA, carrer Escudellers
EL CALIFORNIA, carrer Escudellers
Hay bares que arriman el hombro, que son poderosos, que te levantan la mirada nada más entrar. El California era la decadencia más alegre de Barcelona, la Mari su alma indiscutible. Ella lo impregnaba todo con su pétrica cara que solo dejaba caer una sonrisa tierna cuando jugaba a dados en la barra con sus más acérrimos acólitos, gente de vida dura, marcada en arrugas y cuerpos maltrechos pero de una gran humanidad pegada a enormes corazones. Del California no podías esperar pulcritud, ni diseño, ni música a la última, era sencillamente un Bar, donde cualquiera podía dejarse caer para tomar los primeros tequilas de la noche, colgando el abrigo de las penas en la entrada, transformando muecas en sonrisas. Yo deje momentos importantes de mi vida en él, como muchos otros y por desgracia conversaciones sin terminar, por qué el otro día me encontré una persiana cerrada a cal y canto y con pocas esperanzas de que vuelva alzar esa mirada orgullosa. Fue una punzada directa al corazón, una muerte sin sentido, injusta.
Ahora se que siempre llevaré un pedazo del California a cuestas conmigo, un orgullo, un placer, una virtud.
Ahora se que siempre llevaré un pedazo del California a cuestas conmigo, un orgullo, un placer, una virtud.
BAR FAVORIT Nº 15
Chiringuito de la playa – Las Negras, Gabo de Gata
Una nit d’estiu, l’estiu més diferent de tots els viscuts fins ara, em vaig trobar en un bar del que, sense tenir solera ni història ni tan sols el regust dolç dels bars de capçalera, em vaig enamorar. El bar simplement va ser l’instrument per una nit màgica. Màgica i amb duende, com diuen els del sud. El lloc era una estructura bàsica de fusta i es trobava enclavat al bell mig d’una platja. Un xiringuito, com n’hi ha tants. Al principi de la vetllada, amb els peus a la sorra ja ens va embriagar una música que l’únic que demanava era deixar-se anar i disfrutar. Sense falsedats ni timideses, els cossos vibraven com si tots formessin part d’una mateixa tribu, sense ordre, sense nord però amb el mateix esperit de llibertat. Un cop acabat el concert, el bar va adquirir un caire de més normalitat, però només en la forma, no pas en el fons. El que hi vam trobar va ser un ambient distès, de gent diversa, de vides alternatives i, sobretot, de ganes d’intercanviar una bona estona. No era el típic ambient salvatge de les platges d’estiueig plenes de candidats a la recerca d’una estona efímera, sovint insubstancial tot i que, de vegades, tan necessària!!!
El sentiment predominant – o al menys, el que jo em vaig imaginar – era el de gaudir d’aquells moments, de parlar amb tothom i de captar petits moments de la vida d’aquelles ànimes tan diferents les unes de les altres. L’estona es va fer curta i, tot d’una, els llums es van obrir com a senyal d’adéu. No volíem marxar! Mentre la majoria se’n anava en un silenci només trencat per les onades del mar, nosaltres ens resistíem i anàvem retardant el moment de tornar a casa. De sobte....tot va canviar. Van començar a sonar tímidament dues guitarres, unes quantes palmes i algú es va posar a ballar....Es van arrencar per buleries, alegries, rumbas i seguidillas.......els sons ens van transportar i, de sobte, ens vam trobar enmig d’una festa flamenca improvisada on es barrejaven els zapateaos, els balls intuïtius, les mans onejant a l’aire, les faldilles arremangás, els crits de “guapa!” i “graciosa!”, l’alegria de viure.......fins i tot, quan ens van deixar a les fosques, una de les nostres va il·luminar l’indret i li va donar un caire encara més especial a tot plegat. No podíem parar! De ballar! De cantar! De somriure! Per afegir perfecció a la nit, a l’horitzó va començar una gran tempesta elèctrica que generava un ambient irreal, irrepetible i únic.....No recordo si la festa va acabar o vam decidir marxar però el que si recordo és que, mentre caminava cap a casa, em vaig sentir en plena sintonia amb la vida.
Una nit d’estiu, l’estiu més diferent de tots els viscuts fins ara, em vaig trobar en un bar del que, sense tenir solera ni història ni tan sols el regust dolç dels bars de capçalera, em vaig enamorar. El bar simplement va ser l’instrument per una nit màgica. Màgica i amb duende, com diuen els del sud. El lloc era una estructura bàsica de fusta i es trobava enclavat al bell mig d’una platja. Un xiringuito, com n’hi ha tants. Al principi de la vetllada, amb els peus a la sorra ja ens va embriagar una música que l’únic que demanava era deixar-se anar i disfrutar. Sense falsedats ni timideses, els cossos vibraven com si tots formessin part d’una mateixa tribu, sense ordre, sense nord però amb el mateix esperit de llibertat. Un cop acabat el concert, el bar va adquirir un caire de més normalitat, però només en la forma, no pas en el fons. El que hi vam trobar va ser un ambient distès, de gent diversa, de vides alternatives i, sobretot, de ganes d’intercanviar una bona estona. No era el típic ambient salvatge de les platges d’estiueig plenes de candidats a la recerca d’una estona efímera, sovint insubstancial tot i que, de vegades, tan necessària!!!
El sentiment predominant – o al menys, el que jo em vaig imaginar – era el de gaudir d’aquells moments, de parlar amb tothom i de captar petits moments de la vida d’aquelles ànimes tan diferents les unes de les altres. L’estona es va fer curta i, tot d’una, els llums es van obrir com a senyal d’adéu. No volíem marxar! Mentre la majoria se’n anava en un silenci només trencat per les onades del mar, nosaltres ens resistíem i anàvem retardant el moment de tornar a casa. De sobte....tot va canviar. Van començar a sonar tímidament dues guitarres, unes quantes palmes i algú es va posar a ballar....Es van arrencar per buleries, alegries, rumbas i seguidillas.......els sons ens van transportar i, de sobte, ens vam trobar enmig d’una festa flamenca improvisada on es barrejaven els zapateaos, els balls intuïtius, les mans onejant a l’aire, les faldilles arremangás, els crits de “guapa!” i “graciosa!”, l’alegria de viure.......fins i tot, quan ens van deixar a les fosques, una de les nostres va il·luminar l’indret i li va donar un caire encara més especial a tot plegat. No podíem parar! De ballar! De cantar! De somriure! Per afegir perfecció a la nit, a l’horitzó va començar una gran tempesta elèctrica que generava un ambient irreal, irrepetible i únic.....No recordo si la festa va acabar o vam decidir marxar però el que si recordo és que, mentre caminava cap a casa, em vaig sentir en plena sintonia amb la vida. BAR FAVORIT Nº14
Bar La Gaviota!!, carrer Diluvi
Mi bar favorit (cat)
Apenas había llegado a Barcelona que me encuentre en un bar como me lo ocurre casi siempre cuando llego en esta ciudad. Era la noche de « la final » de la copa de Europa de fútbol entre el Barça y no me recuerdo contra que otra ciudad de nuestro continente. Al llegar en el bar, la primera cosa que vi, era la pantalla de la televisión, una pantalla gigantesca. Delante de la pantalla, unos viejos sentando en unos sillones en formica (estilo años ’60), estaban jugando a las cartas. A la derecha, los amigos de Barcelona :, Eduard, María, Roser, Eva, Iván y otros (as) ( lo siento por « los otros », pero hay tantos (as) que seria una lista sin fin !), bebiendo cervezas, preparado para el partido de fútbol. A la izquierda : la barra, detrás : el dueño y la dueña a quien pido mi primera c
erveza.
Con mi cerveza volví a la mesa de los amigos. « Que tal ? Has llegado esta noche ? »… « Muy bien…Si, si … heu, « légado hacé »… heu… dos horas… heu… » eran mis primeras palabras de español de la noche. Necesité unas cervezas para que me salía mejor !
En la pantalla, imágenes del telediario que había empezado antes de la hora normal para « la final ». « En directo del camp Nou, nuestro enviado especial : que tal el ambiente ? pidió el presentador del telediario al enviado especial. Como si no los pidió, podíamos contestarle que el ambiente en el bar era ahora como el ambiente del Camp Nou : fuerte.
El dueño con físico y un rostro de boxeador no paraba de servir cervezas, la dueña de preparar bocadillos y yo de escuchar todo lo que se debía saber sobre el FC Barcelona.
Faltaba unos minutos antes de que empece el partido, y debíamos cambiar de cadena. Con el telemando se ponía la cadena que retransmitida el acontecimiento « futbolestico » del año. El partido empezó. No entendía nada de los comentarios, y como entiendo poco el catalán, pensaba que debía ser en catalán, pero un catalán particular, de fútbol ! Me da cuenta que no era en catalán y el dueño intenté con el telemando de cambiar el idioma que era vasco. Ahora con el digital no hay limites…No consigo cambiar de idioma, y así vi un partido de fútbol del barça en vasco en Cataluña ! No cambia muchas cosas : goal sigue siendo goal, el ritmo de los comentarios están siempre tanto rápido … A medio tiempo del partido, llegaba mis patatas bravas y mi bocadillo con otra cerveza.
El dueño ponía música, al esperar la otra parte del partido. Cerveza tras cervezas se cantaba canciones de hincha en lo que s
olo entendió « Barça »…por supuesto.
Empezó la otra parte y de un goal a otro goal para el Barça el arbitro silbo el fin del partido y empezó la noche : « el Barça ha ganado », campeón de europa ! La verdad es que unas horas antes, me lo daba igual del fútbol, que Barcelona sea campeón de la copa de europa, pero en este momento me daba cuenta que tenia un sentimiento de orgullo que « mi » Barcelona sea la mejor de europa.
Esta vez la música estaba a tope, empujamos la mesas y empezamos a bailar.
Al ver el ambiente que había, de repente el dueño ponía botellas para chupitos y en un gesto de generosidad que nunca vi en un bar, nos decía que podíamos servirnos sin limite ! El bar se convertí en una sala de fiesta. Poco a poco se olvidaba el Barça, solamente quedaba el placer de estar en este bar. Un bar cualificado de autentico, es verdad, pero no solamente autentico de decoración, sino autentico por el espíritu de amabilidad, de generosidad (no solamente por los chupitos) que se refleja en la sonrisa, de los dueños.
Esté bar se sitúa cerca de la plaza Rius i Taulet y se llama la Gaviota.
Bar La Gaviota!!, carrer Diluvi
Mi bar favorit (cat)
Apenas había llegado a Barcelona que me encuentre en un bar como me lo ocurre casi siempre cuando llego en esta ciudad. Era la noche de « la final » de la copa de Europa de fútbol entre el Barça y no me recuerdo contra que otra ciudad de nuestro continente. Al llegar en el bar, la primera cosa que vi, era la pantalla de la televisión, una pantalla gigantesca. Delante de la pantalla, unos viejos sentando en unos sillones en formica (estilo años ’60), estaban jugando a las cartas. A la derecha, los amigos de Barcelona :, Eduard, María, Roser, Eva, Iván y otros (as) ( lo siento por « los otros », pero hay tantos (as) que seria una lista sin fin !), bebiendo cervezas, preparado para el partido de fútbol. A la izquierda : la barra, detrás : el dueño y la dueña a quien pido mi primera c
erveza.Con mi cerveza volví a la mesa de los amigos. « Que tal ? Has llegado esta noche ? »… « Muy bien…Si, si … heu, « légado hacé »… heu… dos horas… heu… » eran mis primeras palabras de español de la noche. Necesité unas cervezas para que me salía mejor !
En la pantalla, imágenes del telediario que había empezado antes de la hora normal para « la final ». « En directo del camp Nou, nuestro enviado especial : que tal el ambiente ? pidió el presentador del telediario al enviado especial. Como si no los pidió, podíamos contestarle que el ambiente en el bar era ahora como el ambiente del Camp Nou : fuerte.
El dueño con físico y un rostro de boxeador no paraba de servir cervezas, la dueña de preparar bocadillos y yo de escuchar todo lo que se debía saber sobre el FC Barcelona.
Faltaba unos minutos antes de que empece el partido, y debíamos cambiar de cadena. Con el telemando se ponía la cadena que retransmitida el acontecimiento « futbolestico » del año. El partido empezó. No entendía nada de los comentarios, y como entiendo poco el catalán, pensaba que debía ser en catalán, pero un catalán particular, de fútbol ! Me da cuenta que no era en catalán y el dueño intenté con el telemando de cambiar el idioma que era vasco. Ahora con el digital no hay limites…No consigo cambiar de idioma, y así vi un partido de fútbol del barça en vasco en Cataluña ! No cambia muchas cosas : goal sigue siendo goal, el ritmo de los comentarios están siempre tanto rápido … A medio tiempo del partido, llegaba mis patatas bravas y mi bocadillo con otra cerveza.
El dueño ponía música, al esperar la otra parte del partido. Cerveza tras cervezas se cantaba canciones de hincha en lo que s
olo entendió « Barça »…por supuesto.Empezó la otra parte y de un goal a otro goal para el Barça el arbitro silbo el fin del partido y empezó la noche : « el Barça ha ganado », campeón de europa ! La verdad es que unas horas antes, me lo daba igual del fútbol, que Barcelona sea campeón de la copa de europa, pero en este momento me daba cuenta que tenia un sentimiento de orgullo que « mi » Barcelona sea la mejor de europa.
Esta vez la música estaba a tope, empujamos la mesas y empezamos a bailar.
Al ver el ambiente que había, de repente el dueño ponía botellas para chupitos y en un gesto de generosidad que nunca vi en un bar, nos decía que podíamos servirnos sin limite ! El bar se convertí en una sala de fiesta. Poco a poco se olvidaba el Barça, solamente quedaba el placer de estar en este bar. Un bar cualificado de autentico, es verdad, pero no solamente autentico de decoración, sino autentico por el espíritu de amabilidad, de generosidad (no solamente por los chupitos) que se refleja en la sonrisa, de los dueños.
Esté bar se sitúa cerca de la plaza Rius i Taulet y se llama la Gaviota.
BAR FAVORIT Nº 13
Bar Picnic, carrer Padilla, per sobre de la Travessera de Gràcia.
Després de llegir la convocatòria del concurs “Els nostres bars favorits” només tenia al cap una imatge, la del Picnic. No és que pugui dir que és el meu bar favorit pel seu confort, decoració, ambient, o amabilitat del seu propietari. Més aviat al contrari. És un bareto d’un to groguenc, amb taules i cadires que ja ni s’aguan
ten, amb una barra enganxosa i millor no parlo dels lavabos...
I doncs? Perquè el vull presentar com el meu bar favorit? Parlo del bar de la meva vida, on he crescut, he conegut els meus amics, les meves amigues, també n’he perdut algunes, m’he enamorat i he rebut algun desengany, hem preparat festes, viatges, dinars, sopars,... ha estat el meu amagatall i el meu lloc de trobada social durant setze anys.
La gràcia estava en què no calia quedar amb ningú, fos l’hora que fos, sempre trobaves algú per fer un cafè, una birra, una partida de pòquer, un “cuco”, llegir el diari o petar la xerrada, En altres èpoques anava cada dia, fins i tot, migdia i vespre, tot el meu temps lliure. De fet era com una segona casa per nosaltres, i passàvem tardes senceres com si estiguéssim al sofà de casa, servint-nos de la nevera quan volíem. Només havíem de dir-li al Paco perquè s’ho apuntés als cartrons reciclats del tabac i el dia que volíem o podíem pagar ens feia les sumes quilomètriques dels nostres deutes. Què més podíem demanar?
Ara ja fa un temps que només m’hi deixo caure, de tant en tant, bàsicament per veure al Paco, el propietari. Per a mi el Paco és una persona molt especial. No és una persona especialment carinyosa i acollidora però sempre m’he sentit estimada i ben acollida. Sé que per molt que cridi quan hi anem, en el fons se n’alegra molt. L’últim dia que hi vaig anar el vaig veure molt esgotat, tot deixat i el bar feia aquella olor acumulada del moviment de tot un cap de setmana.
Ara el Picnic està en venda, possiblement l’agafin uns xinos.
Suposo que més que el bar, trobaré a faltar al Paco, i sobretot aquells anys de Picnic...
Bar Picnic, carrer Padilla, per sobre de la Travessera de Gràcia.
Després de llegir la convocatòria del concurs “Els nostres bars favorits” només tenia al cap una imatge, la del Picnic. No és que pugui dir que és el meu bar favorit pel seu confort, decoració, ambient, o amabilitat del seu propietari. Més aviat al contrari. És un bareto d’un to groguenc, amb taules i cadires que ja ni s’aguan
ten, amb una barra enganxosa i millor no parlo dels lavabos...I doncs? Perquè el vull presentar com el meu bar favorit? Parlo del bar de la meva vida, on he crescut, he conegut els meus amics, les meves amigues, també n’he perdut algunes, m’he enamorat i he rebut algun desengany, hem preparat festes, viatges, dinars, sopars,... ha estat el meu amagatall i el meu lloc de trobada social durant setze anys.
La gràcia estava en què no calia quedar amb ningú, fos l’hora que fos, sempre trobaves algú per fer un cafè, una birra, una partida de pòquer, un “cuco”, llegir el diari o petar la xerrada, En altres èpoques anava cada dia, fins i tot, migdia i vespre, tot el meu temps lliure. De fet era com una segona casa per nosaltres, i passàvem tardes senceres com si estiguéssim al sofà de casa, servint-nos de la nevera quan volíem. Només havíem de dir-li al Paco perquè s’ho apuntés als cartrons reciclats del tabac i el dia que volíem o podíem pagar ens feia les sumes quilomètriques dels nostres deutes. Què més podíem demanar?
Ara ja fa un temps que només m’hi deixo caure, de tant en tant, bàsicament per veure al Paco, el propietari. Per a mi el Paco és una persona molt especial. No és una persona especialment carinyosa i acollidora però sempre m’he sentit estimada i ben acollida. Sé que per molt que cridi quan hi anem, en el fons se n’alegra molt. L’últim dia que hi vaig anar el vaig veure molt esgotat, tot deixat i el bar feia aquella olor acumulada del moviment de tot un cap de setmana.
Ara el Picnic està en venda, possiblement l’agafin uns xinos.
Suposo que més que el bar, trobaré a faltar al Paco, i sobretot aquells anys de Picnic...
BAR FAVORIT Nº12
Bar "piscina la Fàbrega". Carretera Castellterçol - Moià Km. 49
Bar "piscina la Fàbrega". Carretera Castellterçol - Moià Km. 49
Els meus estius dels dotze als quinze anys alternava les activitats pròpies de l'edat amb la meva primera feina: ser cambrer del bar de "La Fàbrega", a mig camí entre Castellterçol i Moià. Havia sigut un molí, al costat del riu, amb una enorme bassa que s'havia remodelat per convertir-se amb una piscina publica. La mestressa, la tia Pà, una senyora gran d'edat indefinida que en contra del que es pugui pensar no tenia cap parentesc amb mi, se n'ocupava de l'entrada mentre jo feia les meves tasques de barman, és a dir, estar tot el dia banyant-me i prenent el sol, excepte en aquells moments en que una de les 20 a 40 persones que hi anaven diàriament em venien a buscar perquè els hi servis alguna cosa. Tots sis germans hi varem treballar (a la foto, la meva germana Núria en acció i jo d'aprenent)
El bar destacava per la seva simplicitat: tant sols s'hi oferia "xuxes", varietats Matutano i refrescs en un cubell ple de gels que no sempre aconseguien el seu objectiu. Qui retrauria però alguna queixa davant d'un nen de dotze anys?. De tant en tant, se servien porcions de pastis de iogurt que a la tia Pà se li acudia de fer, i que era anunciat per la megafonia general. Als clients que insistien més se'ls feia cafè. Llavors baixava a la cuina del molí per preparar una cafetera italiana que acostumava a arribar al client final tard i fred.
No hi havia cap tipus de vaixella, cap tipus de publicitat. La caixa, era una caixa metàl·lica de galetes Birba que cada matí omplíem amb
una mica de canvi que sempre es barrejava amb aquelles antigues monedes de 25 cèntims ja fora d'us.
Després de dinar, la tia Pà i jo anàvem a fer la migdiada al llit, interrompuda sovint per crits de "que hi ha algú?" de qui volia pagar per entrar o per demanar alguna cosa del bar. Mai vaig saber si d'altres ho feien sense avisar. A les 7, recollia el poc que hi havia i me n'anava a casa, a 4 Km, amb autoestop.
Aquest era el "meu bar", i jo m'hi sentia bé, darrera d'aquella barra, guanyant-me el primer sou setmanal.
Ara la piscina ja no funciona. Va ser tancada perquè no acomplia les condicions sanitàries i de seguretat necessàries actuals, tot i que la tia Pà tenia penjada la seva llicència de socorrista al costat del seu tan estimat papa Joan Pau II.
BAR FAVORIT Nº 11
llegiu i...
Bailando estaba bajo sus luces oscuras,
cuando por la puerta entró la mujer de mi vida,
la más amada, la más querida, la que me llenaría,
años después, el corazón de amarguras.
Aromas intensos a humos corrosivos y a
sudores empapados de lágrimas, navegan entre la gente,
entre beso y beso, de mi mirada a tu mirada,
para dejar en la ropa el recuerdo de una noche casi olvidada.
Rey por un día, reina, tú, para toda mi vida.
Al ritmo de tus besos bailaban mis caricias y,
me emborraché de ti, me emborraché de tus ojos,
me emborraché de tus sonrisas.
Fotografías grandes colgadas presidieron y atestiguaron
el antes, el durante y el después.
Yo sigo allí, éllas también, pero tu, vida mía,
quién sabe dónde andarás, quién sabe si volverás.
Ante todo me regocijo en el silencio,
en la mirada callada del que observa,
del que otorga, del que, en la barra cuadrada,
pide a gritos una cerveza y mil besos
para esta noche despiadada.
Lágrimas de whisky bañan los cubitos,
mientras las camareras, lejos de parecerlo,
venden cara su sonrisa y sirven, eso sí, sin prisa,
esa dulce medicina que te sube a las nubes primero,
y te lanza al vacío desde la cima.
Sentaros algún día en su barra
y observar la vida ajena de la gente emocionada.
Y haced que la próxima vez, seáis vosotros los admirados,
los que despertéis preguntas,
los que, al asomar por la puerta, seáis esperados.
Tan pronto nos seduce la noche,
yo y un grupo de nocturnos alimoches,
volamos haciendo eses, al bar que os presento.
Ya no es mi solitaria cueva.
Ahora es, amigos míos, mi casa, nuestra casa,
la casa de mi vida nueva.
Atisbos de entereza les faltan a menudo
a personajillos que entran mudos, viven mudos y salen mudos.
Y en la soledad de su discurso padecen de lo que son.
Personas que se auguran buena suerte y se creen que
los cambios fluctuantes de las compañías femeninas
los harán avanzar en sus marchas, eso sí, algo cansinas.
Falta sólo una cuestión, en este medio poema,
escrito des del anonimato y la emoción.
El nombre del bar, ocultado en todo el relato,
os será revelado un poco más abajo.
Así pues, leed el último párrafo y
dejaros llevar por la sonrisa.
Recibid de mi un abrazo y a quién tercie una caricia.
Finaliza aquí el relato, de este, mi bar aconsejado.
Si hasta aquí habéis llegado, unir la primera letra de cada párrafo,
y tendréis el nombre buscado.
BAR FALSTAFF ! :)))))))))))) carrer Venus
llegiu i...
Bailando estaba bajo sus luces oscuras,
cuando por la puerta entró la mujer de mi vida,
la más amada, la más querida, la que me llenaría,
años después, el corazón de amarguras.
Aromas intensos a humos corrosivos y a
sudores empapados de lágrimas, navegan entre la gente,
entre beso y beso, de mi mirada a tu mirada,
para dejar en la ropa el recuerdo de una noche casi olvidada.
Rey por un día, reina, tú, para toda mi vida.
Al ritmo de tus besos bailaban mis caricias y,
me emborraché de ti, me emborraché de tus ojos,
me emborraché de tus sonrisas.
Fotografías grandes colgadas presidieron y atestiguaron
el antes, el durante y el después.
Yo sigo allí, éllas también, pero tu, vida mía,
quién sabe dónde andarás, quién sabe si volverás.
Ante todo me regocijo en el silencio,
en la mirada callada del que observa,
del que otorga, del que, en la barra cuadrada,
pide a gritos una cerveza y mil besos
para esta noche despiadada.
Lágrimas de whisky bañan los cubitos,
mientras las camareras, lejos de parecerlo,
venden cara su sonrisa y sirven, eso sí, sin prisa,
esa dulce medicina que te sube a las nubes primero,
y te lanza al vacío desde la cima.
Sentaros algún día en su barra
y observar la vida ajena de la gente emocionada.
Y haced que la próxima vez, seáis vosotros los admirados,
los que despertéis preguntas,
los que, al asomar por la puerta, seáis esperados.
Tan pronto nos seduce la noche,
yo y un grupo de nocturnos alimoches,
volamos haciendo eses, al bar que os presento.
Ya no es mi solitaria cueva.
Ahora es, amigos míos, mi casa, nuestra casa,
la casa de mi vida nueva.
Atisbos de entereza les faltan a menudo
a personajillos que entran mudos, viven mudos y salen mudos.
Y en la soledad de su discurso padecen de lo que son.
Personas que se auguran buena suerte y se creen que
los cambios fluctuantes de las compañías femeninas
los harán avanzar en sus marchas, eso sí, algo cansinas.
Falta sólo una cuestión, en este medio poema,
escrito des del anonimato y la emoción.
El nombre del bar, ocultado en todo el relato,
os será revelado un poco más abajo.
Así pues, leed el último párrafo y
dejaros llevar por la sonrisa.
Recibid de mi un abrazo y a quién tercie una caricia.
Finaliza aquí el relato, de este, mi bar aconsejado.
Si hasta aquí habéis llegado, unir la primera letra de cada párrafo,
y tendréis el nombre buscado.
BAR FALSTAFF ! :)))))))))))) carrer Venus
BAR FAVORIT Nº 10
Bar Ramón, Comte Urgell amb Tamarit (ben bé al costat del mercat de Sant Antoni)
Hi ha un bar a Barcelona que no se sembla gens a la resta de bars de la ciutat. Sovint m´he preguntat si hi ha més com aquest i resulta que no els conec, o si realment és l´unic.
És un bar dels de sempre, dels d´abans, un bar de tapes i tele gran per a veure el futbol, però que per la nit es transforma en bar de nit. Tè una certa similitud amb el bar de Fredy, per dir alguna cosa.
Ja fa molts anys que gent que conec hi va, gairebé cada cap de setmana, jo vaig ser ass
idua durant més de dos anys, després com m´acostuma a passar, sóc un cul de mal seure, em vaig cansar.És d´aquests bars que no cal quedar amb ningú abans, et presentes allà i et trobes la gent.
El David serveix les begudes, és un negoci familiar, suposso que són tots socis. El David és tot un personatge, no diria que és el nostre amic, és com aquests personatges de la nit que tothom coneix, però no és exactamnent amic de ningú, tipus el Callejo.
La gran virtut del David és que no sap sumar i no té cap intenció a aprendre, prenguis el que prenguis no s´ho apunta i al final et diu 6€.
Si li dius: tres canyes, un “carajillo” i dos cubates, es queda pensant uns segons i després diu: “6, no, 7€”. Tu li dius: “vinga David, que deu ser més” i li donas 8. Jo no he vist mai una cosa semblant, i vosaltres?.
Això fa que sigui la segona casa de borratxins, penjats, tarats... que seuen allà durant hores i hores fins que els fan fora. Ah, una altre cosa, el David només posa blues, no podia ser d´una altre manera, ideal per a ànimes nocturnes i tristes. De vegades posa música ben bona, sovint no se sent per que hi ha molt xivarri, però quan va quedant menys gent es pot gaudir una mica d´aquesta música.
El bar està decorat, en plan cutre amb dues guitarres elèctriques i fotos de bluesmen.
I jo crec que això és tot.
A que espereu per anar-hi, no us ho podeu perdre.
BAR FAVORIT nº 9
Bar inexistente, cualquier parte 
Mi bar favorito no existe. No es que haya desaparecido victima de la especulación, o que se halla convertido en un supermercado de pakistaníes. Se trata de que prefiero recordar momentos concretos, sin que el lugar en que sucedan sea determinante. Por ejemplo recordar una mañana hace años que en lugar de estar en clase me hallaba en un bar del centro. Había silencio, y los rayos del sol dibujaban caprichosas formas sobre las baldosas. Ojeaba sin verlas las páginas de un diario, esperando no recuerdo a quién. O en otra ocasión, de viaje al norte de Alemania. Íbamos cuatro, y nos detuvimos en un área de servicio de la autopista (no se concretamente donde, aunque no importa, era una autopista). El día despuntaba, y hacía ese frío de las mañanas de viaje, como dijo Pessoa. Dentro la radio emitía una musiquilla suave, tradicional, y el ambiente era calido. Eso y el suave entrechocar de los platos y la sonrisa de alguna camarera en el bar me llevaron a una agradable que he retenido en la memoria.
Recuerdo el momento en un Starbucks coffe en una ciudad de oriente. No por el lugar, evidentemente. La compañía y las ganas de desayunar cosas conocidas obran milagros en algunos. O en Portugal, en un pueblo pesquero con viejas arrugadas de pañuelo en la cabeza. Tomamos unas cervezas solos frente a la ventana del bar, que daba sobre la playa desierta, con el sol a punto de esconderse…
Son muchos los momentos que uno puede escoger, cada uno los suyos y Dios en los de todos. Lo que se seguro es que mi bar favorito es cualquiera en el que pueda tomarme unas cervezas con mis amigos.
Recuerdo el momento en un Starbucks coffe en una ciudad de oriente. No por el lugar, evidentemente. La compañía y las ganas de desayunar cosas conocidas obran milagros en algunos. O en Portugal, en un pueblo pesquero con viejas arrugadas de pañuelo en la cabeza. Tomamos unas cervezas solos frente a la ventana del bar, que daba sobre la playa desierta, con el sol a punto de esconderse…
Son muchos los momentos que uno puede escoger, cada uno los suyos y Dios en los de todos. Lo que se seguro es que mi bar favorito es cualquiera en el que pueda tomarme unas cervezas con mis amigos.
BAR FAVORIT Nº 8
El Nus, Mirallers amb Brossolí (el Born)
Hay un lugar, perdido entre las calles que conducen a Santa Maria del Mar, ajeno a la impronta corrosiva del tiempo y con una estética tan intimista, que llamó profundamente mi atención. Fue en una extraña y romántica noche de diciembre, una de aquellas noches en las que no esperas que suceda nada y acabas llevándote un pedazo de cielo bajo el brazo.
Ese mismo día por la tarde, recibí un mensaje de una vieja amiga que no había visto desde hacía mucho tiempo y reencontré la semana anterior mientras me dirigía hacia mi casa. Nos veríamos esa noche para rememorar momentos compartidos, lo que fuimos y lo que vivimos en todo este tiempo de ausencia mutua. Ambos teníamos mucho por decir y escuchar.
Salí de mi casa hacia su encuentro, con el entusiasmo de un niño recién salido de clase. Allí estaba. Nos regalamos unas sonrisas, y con la conversación, fluida y liviana como una dulce melodía, guiamos nuestros pasos hasta desdibujarnos por las céntricas calles de la ciudad. hablamos de ella, de mi, de nosotros, de sus novios y de mis novias. Sin darnos cuenta, comenzamos un inocente juego sobre un extraño damero fabricado por nuestro entusiasmo y las horas fueron cayendo como las piezas de un ajedrez.
Llegamos hasta la vieja iglesia dedicada a los marineros. Habíamos caminado con nuestras palabras más de tres kilómetros. Entonces comenzó a llover y decidimos adentrarnos en una de las calles que colindaban con el viejo templo en busca de algún bar que nos diera cobijo. Siguiendo la calle Mirallers, tropezamos con un pequeño local que la divina providencia nos puso en nuestro camino. La luz que emanaba de su interior nos sedujo hasta tal punto que interrumpimos el hilo de nuestra conversación y el ritmo de nuestros pasos. Con la mirada descansada en sus ojos la invité a entrar. Ella me devolvió el gesto con una sonrisa y ambos franqueamos la puerta.
A nuestra derecha, capitaneada por un clavel rojo, se extendía una barra de bar de roble oscuro, detrás de la cual, como pequeños trofeos se apelotonaban botellas de whiskey, brandi, vino tinto, una gramola, algunos discos de vinilo y una vieja radio macilenta que recordaba los nostálgicos y tristes años cincuenta. El camarero, nos saludo amablemente mientras servía en una copa de cocktail una bebida rojiza parecida a un Bloody Mary.
Al otro lado del pasillo, unas escaleras daban a un segundo piso, con mesas y sillas de diferentes tamaños y tipos. Subimos y nos sentamos en un rincón m
ás sombrío sólo iluminado por una vela desnuda a punto de exhalar. seguimos enfrascados en nuestras historias y aventuras, cuidando cada palabra y gesto con delicados y elegantes ademanes. La música, jazz del bueno, se deshacía en florituras y lisonjas anegando nuestra curiosidad mutua con su voluptuoso sonido. Apenas recordábamos la razón primera de nuestro deseado encuentro y caímos en el redil de la noche, urdido por nuestro entusiasmo.
La vela, titilante y huidiza como aquellos segundos que se nos escapaban de las manos, exhaló el último suspiro. Acerqué mis labios con mis ojos clavados en su mirada de bosque y nos besamos, haciendo de aquel rincón un punto insólito en el universo. En aquel instante, el tiempo, ralentizado por nuestra conversación, se detuvo definitivamente. Aquella noche fue el preámbulo de un fin de semana inolvidable. Nos despedimos mientras moría el domingo y nunca más volví a saber de ella.
Resguardado del frenesí de las calles colindantes que lo envuelven, gélidas y terriblemente turisteadas, ahora, sólo me queda "el Nus" con sus paredes llenas de pequeñas historias inconclusas, pues, como digo, el tiempo nunca se detuvo allí. Eso sí, bajo el brazo, siempre llevo el pedazo de cielo que le robé a la existencia y que cada noche, como una carta de navegación, despliego para no sentirme perdido.
El Nus, Mirallers amb Brossolí (el Born)
Hay un lugar, perdido entre las calles que conducen a Santa Maria del Mar, ajeno a la impronta corrosiva del tiempo y con una estética tan intimista, que llamó profundamente mi atención. Fue en una extraña y romántica noche de diciembre, una de aquellas noches en las que no esperas que suceda nada y acabas llevándote un pedazo de cielo bajo el brazo.
Ese mismo día por la tarde, recibí un mensaje de una vieja amiga que no había visto desde hacía mucho tiempo y reencontré la semana anterior mientras me dirigía hacia mi casa. Nos veríamos esa noche para rememorar momentos compartidos, lo que fuimos y lo que vivimos en todo este tiempo de ausencia mutua. Ambos teníamos mucho por decir y escuchar.
Salí de mi casa hacia su encuentro, con el entusiasmo de un niño recién salido de clase. Allí estaba. Nos regalamos unas sonrisas, y con la conversación, fluida y liviana como una dulce melodía, guiamos nuestros pasos hasta desdibujarnos por las céntricas calles de la ciudad. hablamos de ella, de mi, de nosotros, de sus novios y de mis novias. Sin darnos cuenta, comenzamos un inocente juego sobre un extraño damero fabricado por nuestro entusiasmo y las horas fueron cayendo como las piezas de un ajedrez.
Llegamos hasta la vieja iglesia dedicada a los marineros. Habíamos caminado con nuestras palabras más de tres kilómetros. Entonces comenzó a llover y decidimos adentrarnos en una de las calles que colindaban con el viejo templo en busca de algún bar que nos diera cobijo. Siguiendo la calle Mirallers, tropezamos con un pequeño local que la divina providencia nos puso en nuestro camino. La luz que emanaba de su interior nos sedujo hasta tal punto que interrumpimos el hilo de nuestra conversación y el ritmo de nuestros pasos. Con la mirada descansada en sus ojos la invité a entrar. Ella me devolvió el gesto con una sonrisa y ambos franqueamos la puerta.
A nuestra derecha, capitaneada por un clavel rojo, se extendía una barra de bar de roble oscuro, detrás de la cual, como pequeños trofeos se apelotonaban botellas de whiskey, brandi, vino tinto, una gramola, algunos discos de vinilo y una vieja radio macilenta que recordaba los nostálgicos y tristes años cincuenta. El camarero, nos saludo amablemente mientras servía en una copa de cocktail una bebida rojiza parecida a un Bloody Mary.
Al otro lado del pasillo, unas escaleras daban a un segundo piso, con mesas y sillas de diferentes tamaños y tipos. Subimos y nos sentamos en un rincón m
ás sombrío sólo iluminado por una vela desnuda a punto de exhalar. seguimos enfrascados en nuestras historias y aventuras, cuidando cada palabra y gesto con delicados y elegantes ademanes. La música, jazz del bueno, se deshacía en florituras y lisonjas anegando nuestra curiosidad mutua con su voluptuoso sonido. Apenas recordábamos la razón primera de nuestro deseado encuentro y caímos en el redil de la noche, urdido por nuestro entusiasmo.La vela, titilante y huidiza como aquellos segundos que se nos escapaban de las manos, exhaló el último suspiro. Acerqué mis labios con mis ojos clavados en su mirada de bosque y nos besamos, haciendo de aquel rincón un punto insólito en el universo. En aquel instante, el tiempo, ralentizado por nuestra conversación, se detuvo definitivamente. Aquella noche fue el preámbulo de un fin de semana inolvidable. Nos despedimos mientras moría el domingo y nunca más volví a saber de ella.
Resguardado del frenesí de las calles colindantes que lo envuelven, gélidas y terriblemente turisteadas, ahora, sólo me queda "el Nus" con sus paredes llenas de pequeñas historias inconclusas, pues, como digo, el tiempo nunca se detuvo allí. Eso sí, bajo el brazo, siempre llevo el pedazo de cielo que le robé a la existencia y que cada noche, como una carta de navegación, despliego para no sentirme perdido.
BAR FAVORIT Nº 7
Can llimó, local clandestí
Si se'm permet escriure sobre un local situat al cor de gràcia, és un "after" si el propietari ho permet està obert tota la nit, s'organitzen festes improvisades, dinars temàtics, sopars, xerrades......M'agrada, pots triar tu la musica, pots portar tu el menjar i el beure... i el que més m'agrada és que tot està permès despullar-se, cantar, ballar, acompanyar el ritme de la música amb instruments que el propietari col.lecciona........ Sempre es crea una màgia molt especial. És un
local il·legal, els veïns comencen a queixar-se, el propietari viatja molt, mai saps quan tornaràs!
BAR FAVORIT Nº 6
Puerto Hurraco Sisters. Vidal i Valenciano, 2
Un dels meus bars favorits és un bar que, de fet, ni m’hi sento massa bé, ni hi vaig gaire, ni hi he tingut grans moments, ni pràcticament res del que planteja la proposta de vivaslasvidas. Un parell de coses sí,
li queden quatre dies i, a més, hi va gent que, diríem, resisteix. El bar és el Puerto Hurraco Sisters. M’encanta el nom. Em fa gràcia tot i que és de tragèdia, d’espanya negra, nom de gent amargada, putejada, diferent, no acceptada per la gent del poble, la gent “normal”. Li van posar aquest nom perque la gent que hi va té alguna cosa d’això? M’agrada pensar que sí. Tot i que llavors el nom ja no té tanta gràcia. La primera vegada que hi vaig anar vaig al·lucinar amb la penya que hi havia. Ben diferent de mi. Una noia amb un tatuatge que li començava sota l’orella anava cap dins la camiseta i sota la malla al turmell li sortia un tatuatge (era el mateix?). Gent amb pinta d’estar de permís penitenciari (i potser alguns hi estaven), molts boxos nois, punks (encara hi ha punks?!?!), gent jova que em sembla de mala vida o que potser viu una mala vida. M’agrada perquè no hi ha dret d’admissió. La gran majoria d’aquesta gent no entrarien a la gran majoria de bars gràcies al “dret d’admissió”. M’encanta que no hi hagi el puto dret d’admissió. Em va agradar descobrir que hi ha llocs on es troba gent “així”. Quan hi vaig és quasi només p
er anar a mirar o per ensenyar-lo a amics, que vegin “allò” i m’agrada perquè ni em miren, quan el que canta soc jo i ni cas. M’agrada el guarda de seguretat per la seva poca pinta de guarda i molt més de client de tota la vida del bar. M’agrada perquè a fora només hi diu en lletres molt grans BAR, vaja, ni això, només diu B R, ha caigut una lletra. La decoració és cutre a matar i m’agrada el punt de cutre. Hi ha futbolin! i posa la moneda a sobre qui vol entrar a jugar. M’encanta jugar a futbolin i no tinc collons de jugar contra aquelles pintes, només estic al bar com d’espectador, i segur que ni em mirarien, em guanyarien i apa, següent. Hi ha un mini petit escenari. Vaig veure un concert. Ni wembleys ni estadis olímpics ni osties, la penya estava desmadrada (i com una puta campana), jo flipant: boxos nois volant, més públic que cantants a l’escenari, tirant cervesa a l’aire per refrescar-se... una festassa, vaja. L’edifici on està està pràcticament tot tapiat. M’encanta pensar que no hi han collons de tapiar-los a ells. D’aquí res anirà a terra, un edifici menys del vell poblenou per fer un edifici de pisos del nou poblenou, i segur que es dirà que el barri ha millorat, que quedà més maco i que, a més, ja no hi voltarà més aquella mala gent. Estaria bé que hi hagués alguna cosa de cert en lo dels fantasmes del Roxi, inclús de Poltergueis. M’agrada, doncs, per que fa sentir-me una mica incongruent (va bé de tant en tant) Així, prenc alguna cosa ràpid i torno ràpid cap a casa, al costat, a un pis nou a la part vella del poblenou.
Un dels meus bars favorits és un bar que, de fet, ni m’hi sento massa bé, ni hi vaig gaire, ni hi he tingut grans moments, ni pràcticament res del que planteja la proposta de vivaslasvidas. Un parell de coses sí,
li queden quatre dies i, a més, hi va gent que, diríem, resisteix. El bar és el Puerto Hurraco Sisters. M’encanta el nom. Em fa gràcia tot i que és de tragèdia, d’espanya negra, nom de gent amargada, putejada, diferent, no acceptada per la gent del poble, la gent “normal”. Li van posar aquest nom perque la gent que hi va té alguna cosa d’això? M’agrada pensar que sí. Tot i que llavors el nom ja no té tanta gràcia. La primera vegada que hi vaig anar vaig al·lucinar amb la penya que hi havia. Ben diferent de mi. Una noia amb un tatuatge que li començava sota l’orella anava cap dins la camiseta i sota la malla al turmell li sortia un tatuatge (era el mateix?). Gent amb pinta d’estar de permís penitenciari (i potser alguns hi estaven), molts boxos nois, punks (encara hi ha punks?!?!), gent jova que em sembla de mala vida o que potser viu una mala vida. M’agrada perquè no hi ha dret d’admissió. La gran majoria d’aquesta gent no entrarien a la gran majoria de bars gràcies al “dret d’admissió”. M’encanta que no hi hagi el puto dret d’admissió. Em va agradar descobrir que hi ha llocs on es troba gent “així”. Quan hi vaig és quasi només p
er anar a mirar o per ensenyar-lo a amics, que vegin “allò” i m’agrada perquè ni em miren, quan el que canta soc jo i ni cas. M’agrada el guarda de seguretat per la seva poca pinta de guarda i molt més de client de tota la vida del bar. M’agrada perquè a fora només hi diu en lletres molt grans BAR, vaja, ni això, només diu B R, ha caigut una lletra. La decoració és cutre a matar i m’agrada el punt de cutre. Hi ha futbolin! i posa la moneda a sobre qui vol entrar a jugar. M’encanta jugar a futbolin i no tinc collons de jugar contra aquelles pintes, només estic al bar com d’espectador, i segur que ni em mirarien, em guanyarien i apa, següent. Hi ha un mini petit escenari. Vaig veure un concert. Ni wembleys ni estadis olímpics ni osties, la penya estava desmadrada (i com una puta campana), jo flipant: boxos nois volant, més públic que cantants a l’escenari, tirant cervesa a l’aire per refrescar-se... una festassa, vaja. L’edifici on està està pràcticament tot tapiat. M’encanta pensar que no hi han collons de tapiar-los a ells. D’aquí res anirà a terra, un edifici menys del vell poblenou per fer un edifici de pisos del nou poblenou, i segur que es dirà que el barri ha millorat, que quedà més maco i que, a més, ja no hi voltarà més aquella mala gent. Estaria bé que hi hagués alguna cosa de cert en lo dels fantasmes del Roxi, inclús de Poltergueis. M’agrada, doncs, per que fa sentir-me una mica incongruent (va bé de tant en tant) Així, prenc alguna cosa ràpid i torno ràpid cap a casa, al costat, a un pis nou a la part vella del poblenou.
BAR FAVORIT Nº 5
Bar 9506640, Guillem Tell / Vallirana
Cuando Alicia convocó el concurso empecé a escribir sobre una bodega, la bodega del Pedro, situada en la confluencia de las calles Verdi y Rubí. Sin embargo la vida me ha llevado a contar otra historia, esta que os mando. Sé que no cumplo con las bases de la convocatoria. Sé que no debería participar. Sin embargo aquí estoy, y si lo hago es para agradecer el llamamiento de Alicia, que me ha ayudado a escribir algo que hace mucho que quería contar.
Mi bar.
9506640
Lo conocí de manera accidental. Está situado en la esquina de las calles Guillem Tell y Vallirana, a una manzana del centro de día al que de martes a viernes llevo a mi madre para que traten de frenar el deterioro que le provoca el Alzheimer. Una mañana, no puedo precisar cuál, me vi forzada a entrar. Fui a buscarla a eso de la una y nada más iniciar el camino me dijo que no iba a aguantar las ganas de orinar hasta llegar a casa. Husmeé la zona y al verlo decidí –ya le había echado el ojo– que era el mejor lugar para ir al baño. Vengan siempre que quieran, nos dijo el dueño mientras nos abría la puerta. Y no hace falta que consuman. Agradecí su gesto y, cuando alzando las cejas me dio diversas palmadas en la espalda y me preguntó “¿Eres su hija, no?”, advertí su complicidad. Asentí con la cabeza y un escalofrío me recorrió el cuerpo cuando la besó, la rodeó con su brazo, y le dijo:
–¿Qué pasa, gallega? –Nos había oído hablar–. Me llamo Agustín y aquí me tiene, para lo que sea.
Suspiró de un modo tan intenso que sentí que le había hecho un boquete en una herida abierta. Deduje que había tenido algún familiar con la misma enfermedad y que aquella estampa le había traído recuerdos dolorosos, punzantes.
El encuentro provocó que en días sucesivos nos saludáramos e intercambiáramos comentarios sobre el tiempo. ¿Qué tal, Agustín? Aquí, matándome, me decía cuando lo encontraba fumando apoyado en el umbral de su puerta. No tenemos invierno este año. No, no tenemos invierno. Tanto coche, tanta fábrica, a saber en qué acaba esto. Una semana después nos invitó a boquerones. Nos sirvió un vermú y mientras lo tomábamos nos contó que era viudo. ¿Lo veis? Llevo la camisa sin planchar y ni ganas tengo de ponerme zapatos, añadió señalando sus alpargatas de cuadros. En aquel momento vi en una de las paredes un póster de Almazán así que para animarle le hablé de cómo me había gustado el que supuse su pueblo natal. Se entusiasmó de tal modo con mis comentarios que acabó regalándome embutido casero que su hermana le había mandado de allí. Repetimos la escena en diversas ocasiones y entre aceitunas y almendras hablamos, hablamos y hablamos. Mi madre se reía porque Agustín, mi
entras limpiaba el mostrador o la cafetera o ponía a enfriar las cervezas, le hablaba de las fiestas de su pueblo y de los bailes. Aquellas conversaciones provocaban que mi madre nos sorprendiera recordando historias de cuando era joven y que a menudo y entre risas se arrancara a cantar coplas. Un día nos hizo pasar. Sacó un radiocasete de la trastienda, lo puso en marcha y la sacó a bailar. Sonaba la voz de Pastora Imperio. Las carcajadas de ambos me hicieron enmudecer. Sólo pude hacer un comentario: Agustín, ¿y la cojera?, a lo que me respondió:
Hasta que el pueblo las canta,
las coplas, coplas no son,
y cuando las canta el pueblo
ya nadie sabe el autor.
Al cabo de un mes me pidió ayuda. No me siento bien, me dijo. La gota, ya sabes. La pierna. Le ayudé a limpiar los cristales de la graven y le llevé café a los porteros de las fincas vecinas, a la farmacéutica, al barbero y a la esteticien. A este ponle dos de azúcar y a este un chorrito de leche. Y vete a mirar si está Antonio, el del taller de motos, y si está llévale un descafeinado.
Hicimos muchos aperitivos, tantos, que acabé por sentir mío el bar. Muchas mañanas, después de dejar a mi madre en el centro, una fuerza me empujaba a entrar, pedir un café y escribir hasta que llegaba la hora de ir a buscarla. Entre las once y las doce no solía haber nadie. El silencio sólo se interrumpía con los cantos de las máquinas tragaperras, la voz de la máquina de tabaco y el rugido de la máquina de vapor con la que Agustín se calentaba un batido que se tomaba a las doce. ¿Qué lees hoy? me preguntaba sin escuchar la respuesta. Pues mira, a un escritor de tu tierra, le mentía mientras luchaba por evitar que se diera cuenta del engaño. Sobre las dos la bodega cambiaba: se iban los abuelos y se atiborraba de banqueros y oficinistas que llegaban con intención de comer los platos de Otilia, la cocinera, que pre
paraba un somarro de cordero que extasiaba a todo aquel que lo probaba.
Allí me sentía recogida, acurrucada, integrada en una esfera donde el dominó, las cartas y el vino rancio se alineaban en una franja eclíptica, donde las mesas de mármol, labradas por el tiempo, los fluorescentes, parpadeantes, y las barricas, apiladas en forma circular, seguían la órbita de Agustín y se aliaban con los clientes formando una conjunción planetaria. Allí se detenía el tiempo. Allí afloraban mis ideas. Allí, mientras las sillas de formica agujereaban mis faldas y algunos tomaban un vino o jugaban a las cartas o hablaban de su vivir, allí, con aquel aroma, nació Sara, la protagonista de la novela que quizás nunca llegue a acabar.
No sé qué va a ser de Sara. No sé dónde está Agustín. Al volver de vacaciones, colgado en la persiana del bar, un letrero escrito a mano rezaba: Cerrado por enfermedad. No pude averiguar nada. Pregunté aquí y allá y nadie me supo decir.
Hace diez días se me acercó el barbero.
–No mires más –me dijo–, Agustín no volverá. Está ingresado. Lleva cerca de tres meses con una crisis nerviosa. Le entró un ataque de ansiedad al decirle su neurólogo que no sólo estaba deprimido sino que tenía un principio de Alzheimer.
–¿Puedo verle?, ¿sabe dónde está? –pregunté entendiendo porqué Agustín contaba y recontaba los euros de su cajón de madera.
–Vino a buscarle su hermana y está en Almazán, con los suyos.
PS: Mi madre no le recuerda. Pero si algo averiguo me la llevaré a Almazán.
A mi madre y a Agustín.
Bar 9506640, Guillem Tell / Vallirana
Cuando Alicia convocó el concurso empecé a escribir sobre una bodega, la bodega del Pedro, situada en la confluencia de las calles Verdi y Rubí. Sin embargo la vida me ha llevado a contar otra historia, esta que os mando. Sé que no cumplo con las bases de la convocatoria. Sé que no debería participar. Sin embargo aquí estoy, y si lo hago es para agradecer el llamamiento de Alicia, que me ha ayudado a escribir algo que hace mucho que quería contar.
Mi bar.
9506640
Lo conocí de manera accidental. Está situado en la esquina de las calles Guillem Tell y Vallirana, a una manzana del centro de día al que de martes a viernes llevo a mi madre para que traten de frenar el deterioro que le provoca el Alzheimer. Una mañana, no puedo precisar cuál, me vi forzada a entrar. Fui a buscarla a eso de la una y nada más iniciar el camino me dijo que no iba a aguantar las ganas de orinar hasta llegar a casa. Husmeé la zona y al verlo decidí –ya le había echado el ojo– que era el mejor lugar para ir al baño. Vengan siempre que quieran, nos dijo el dueño mientras nos abría la puerta. Y no hace falta que consuman. Agradecí su gesto y, cuando alzando las cejas me dio diversas palmadas en la espalda y me preguntó “¿Eres su hija, no?”, advertí su complicidad. Asentí con la cabeza y un escalofrío me recorrió el cuerpo cuando la besó, la rodeó con su brazo, y le dijo:
–¿Qué pasa, gallega? –Nos había oído hablar–. Me llamo Agustín y aquí me tiene, para lo que sea.
Suspiró de un modo tan intenso que sentí que le había hecho un boquete en una herida abierta. Deduje que había tenido algún familiar con la misma enfermedad y que aquella estampa le había traído recuerdos dolorosos, punzantes.
El encuentro provocó que en días sucesivos nos saludáramos e intercambiáramos comentarios sobre el tiempo. ¿Qué tal, Agustín? Aquí, matándome, me decía cuando lo encontraba fumando apoyado en el umbral de su puerta. No tenemos invierno este año. No, no tenemos invierno. Tanto coche, tanta fábrica, a saber en qué acaba esto. Una semana después nos invitó a boquerones. Nos sirvió un vermú y mientras lo tomábamos nos contó que era viudo. ¿Lo veis? Llevo la camisa sin planchar y ni ganas tengo de ponerme zapatos, añadió señalando sus alpargatas de cuadros. En aquel momento vi en una de las paredes un póster de Almazán así que para animarle le hablé de cómo me había gustado el que supuse su pueblo natal. Se entusiasmó de tal modo con mis comentarios que acabó regalándome embutido casero que su hermana le había mandado de allí. Repetimos la escena en diversas ocasiones y entre aceitunas y almendras hablamos, hablamos y hablamos. Mi madre se reía porque Agustín, mi
entras limpiaba el mostrador o la cafetera o ponía a enfriar las cervezas, le hablaba de las fiestas de su pueblo y de los bailes. Aquellas conversaciones provocaban que mi madre nos sorprendiera recordando historias de cuando era joven y que a menudo y entre risas se arrancara a cantar coplas. Un día nos hizo pasar. Sacó un radiocasete de la trastienda, lo puso en marcha y la sacó a bailar. Sonaba la voz de Pastora Imperio. Las carcajadas de ambos me hicieron enmudecer. Sólo pude hacer un comentario: Agustín, ¿y la cojera?, a lo que me respondió:Hasta que el pueblo las canta,
las coplas, coplas no son,
y cuando las canta el pueblo
ya nadie sabe el autor.
Al cabo de un mes me pidió ayuda. No me siento bien, me dijo. La gota, ya sabes. La pierna. Le ayudé a limpiar los cristales de la graven y le llevé café a los porteros de las fincas vecinas, a la farmacéutica, al barbero y a la esteticien. A este ponle dos de azúcar y a este un chorrito de leche. Y vete a mirar si está Antonio, el del taller de motos, y si está llévale un descafeinado.
Hicimos muchos aperitivos, tantos, que acabé por sentir mío el bar. Muchas mañanas, después de dejar a mi madre en el centro, una fuerza me empujaba a entrar, pedir un café y escribir hasta que llegaba la hora de ir a buscarla. Entre las once y las doce no solía haber nadie. El silencio sólo se interrumpía con los cantos de las máquinas tragaperras, la voz de la máquina de tabaco y el rugido de la máquina de vapor con la que Agustín se calentaba un batido que se tomaba a las doce. ¿Qué lees hoy? me preguntaba sin escuchar la respuesta. Pues mira, a un escritor de tu tierra, le mentía mientras luchaba por evitar que se diera cuenta del engaño. Sobre las dos la bodega cambiaba: se iban los abuelos y se atiborraba de banqueros y oficinistas que llegaban con intención de comer los platos de Otilia, la cocinera, que pre
paraba un somarro de cordero que extasiaba a todo aquel que lo probaba.Allí me sentía recogida, acurrucada, integrada en una esfera donde el dominó, las cartas y el vino rancio se alineaban en una franja eclíptica, donde las mesas de mármol, labradas por el tiempo, los fluorescentes, parpadeantes, y las barricas, apiladas en forma circular, seguían la órbita de Agustín y se aliaban con los clientes formando una conjunción planetaria. Allí se detenía el tiempo. Allí afloraban mis ideas. Allí, mientras las sillas de formica agujereaban mis faldas y algunos tomaban un vino o jugaban a las cartas o hablaban de su vivir, allí, con aquel aroma, nació Sara, la protagonista de la novela que quizás nunca llegue a acabar.
No sé qué va a ser de Sara. No sé dónde está Agustín. Al volver de vacaciones, colgado en la persiana del bar, un letrero escrito a mano rezaba: Cerrado por enfermedad. No pude averiguar nada. Pregunté aquí y allá y nadie me supo decir.
Hace diez días se me acercó el barbero.
–No mires más –me dijo–, Agustín no volverá. Está ingresado. Lleva cerca de tres meses con una crisis nerviosa. Le entró un ataque de ansiedad al decirle su neurólogo que no sólo estaba deprimido sino que tenía un principio de Alzheimer.
–¿Puedo verle?, ¿sabe dónde está? –pregunté entendiendo porqué Agustín contaba y recontaba los euros de su cajón de madera.
–Vino a buscarle su hermana y está en Almazán, con los suyos.
PS: Mi madre no le recuerda. Pero si algo averiguo me la llevaré a Almazán.
A mi madre y a Agustín.
BAR FAVORIT nº 4
Bar Can Codina. Torrent de l'Olla / Perill
...és fosc. Fa estona ha caigut un bon xàfeg. Una tormenta d'aquelles que escampen l'aigua a ràfegues, ventades a dojo i fins i tot diria que una mica de pedra. Ara, però, bufa un vent càlid i constant que no sé d'on ve. Una brisa que m'asseca la gola, que em deixa la pell pulida, que s'emporta qualsevol rastre de la meva memòria, fins i tot, el gust de l'últim petó que m’han fet.
...ja no és fosc. Algú ha obert la porta i entra una llum blanca potent.
M'hauré mort? Veig una llum al fons !....és així com ho expliquen oi? Una mà s'atança, m'agafa, m'acarona i em treu del rentavaixelles.
Efectivament, sóc un got. Un got de bar. D'aquells que no tenen personalitat, baratet, senzill, que sempre passa desapercebut. La mà que m'ha agafat és la de la mestressa -una dona de vida-. Una persona que em va enamorar des del primer dia. Té cura de tots nosaltres, ens mira fermament, i, quan veig els seus ulls -mirada de mel- reflectits al meu vidre, gairebé torn
o als meus orígens i m'encenc com quan em van fer, a vidre fós.
...que alt que és això!! La meva sala d'espera és un prestatge de fusta fosca que hi ha sobre la cafetera, una locomotora que treu fum per tot arreu i fa molt soroll, però, que ens l'estimem tots perquè és antiga i tota l'experiència que acumula la traspassa de tant en tant quan convida a una infusió, un te o un cafè amb llet.
Tots els meus companys, i jo, tots iguals i diferents a l'hora, estem arrenglerats, ben posadets, com si fóssim els peons d'una partida d'escacs que ha de començar. Des de la nostra talaia es veu molt bé tot. Allà abaix, a la barra, hi ha la vitrina amb totes les tapes; callos, cargols, olivetes, croquetes, boquerons envinagrats,... Al costat, tres surtidors pixen, de tant en tant, una beguda groguenca -cervesa crec que es diu- que no m'agrada gaire. Quan vaig ple de cervesa em queda un gust amarg, i un tel blanc que va regalimant per les meves parets ! Quin fàstic ! Sort que una bona dutxa a la pica soluciona molts d'aquests inconvenients.
...és l'hora del cafè. Jo, que sóc molt observador, sempre em poso a primera fila per no perdre detall. Molta gent, la majoria, es queden drets a la barra. Fan un cafè ràpid pequè porten pressa i van de passada.
Un estudiant d'universitat, que ve de fer de becari a l'acadèmia del davant, porta la carpeta de la UAB i té pressa. Mira els horaris dels "ferrocates" i avalua la possibilitat de fer campana -l'estadística no és la seva assignatura preferida- L'estudiant, va de nou intel·lectual. Porta un llibre d'un tal Erich Fromm i una llibreteta, d’aquelles que es tanquen amb una goma, on hi apunta coses. Fulleja el llibre mentre xarrupa el cafè amb aquell posat de bohemi que comença amb les ulleres de metall que li pengen del nas i acaba amb la cigarreta que aguanta, sense fer-li massa cas, amb la punta dels dits. De tant en tant, amb un moviment gairebé sincronitzat i metòdic, fa una calada, passa de pàgina i es tira els cabells enrera mentre fita tot el bar per veure qui el mira. En definitiva, crec que es fa l’interessant
...Al seu costat, estan els “carajilleros” de sempre. Són els treballadors de l’obra del costat. Tots vestits amb roba de feina, amb cara de cansats i de migdiada incompleta. És curiós, n’hi ha de molts països i de moltes edats. De vegades, penso, que són com una comissió de les Nacions Unides. De seguida es veu qui són els nous i qui els veterans, però tots, tots, tenen a la mirada aquella expressió de falsa seguretat que denota que es troben lluny dels seus bars.
...L'hora del cafè passa ràpid. Els berenars la desbanquen en un plis plas, el paisatge del local canvia radicalment. A la taula quadrada del fons, s'hi han posat quatre dones que vénen de fer-se el cap a la pelu. Elles són les dones d'avui !! Dones de més de 60 anys amb tota la joventut que això implica. Alguns moments criden, s'esbaloten, però en el fons, s'ho passen bé. Alguna vegada m'ha tocat besar-ne alguna. No són dones de pintallavis, però sí que són dones de cremes de cacahuet, i desprenen olor de Nivea per tot arreu.
Jo, quan estic entre els seus llavis, veig de prop tota la vida que ha passat per la seva pell. El temps, que pot amb tot, ha deixat petjada, i puc observar com les llàgrimes d'algunes d'elles, han arribat sovint fins a la comisura dels seus llavis, a vegades somrients. Són dones d'avui, orgulloses del que han fet, dels fills que han pujat, contentes que el marit ja no toqui més la pera, i miren el passat amb un sentiment de vaga recança i nostàlgia –com els agradaria ser 40 anys més joves sabent el que saben ara!-
...És l'hora de la sortida dels Instituts. Aquí a prop, n'hi ha un parell. Els joves insuportables de tots els dies entren per la porta amb aires de trencar esquemes. Són originals, “fashion victims” -diria jo-, la generació del "no em ratllis", dels pantalons a mig cul i de l'exibicionisme del tanga i el calçotet. Pentinats força extremats no acostumen a amagar idees massa originals ni enginyoses. Viuen la seva època pensant que ja ho saben tot, i segurament, saben tot el que cal saber per l'edat que tenen. Més endavant, s'adonaran que el que els farà sentir més persones, més vius, és estar aprenent coses constanment, però per això, encara els queden unes quantes flors a olorar, i, amb una mica de sort, grans dosi d’amor per rebre i donar.
...Sento una olor forta a desodorant, a net ! Ah clar ! Ha entrat el grupet del gimnàs. Aquí al costat, hi ha un gimnàs de barri. Sovint, a mitja tarda, o més aviat al vespre, vénen els monitors i monitores que surten de donar classe. Aquests ja en saben més de la vida, són més grans. La majoria té mal d'articulacions, mal d'esquena, mal de cap, mal de tot, i és que no m'extranya ! Si jo m'hagués de passar 7 hores al dia fent giragonses acabaria baldat i possiblement esquerdat. Amb aquests sempre hi ha més feina. Solen prendre aigües i sucs entre setmana, i alguns divendres, només alguns, fan una birra per allò de començar el cap de setmana. Se'ls veu un esperit jove, sa per dintre, pulcre diria jo. Sempre fan bona cara, i penso que, malgrat siguin mileuristes, estan contents de fer la feina que fan, de saber-se mirats i admirats pels clients, i desborden simpatia per tot arreu on van. Són, en el fons, gent maca !
...Les botigues ja tanquen, la gent ja ha acabat de treballar. Avui no és dia de partit -quin descans!- perquè, quan juga el Barça, i el fan per TV3 (la teva!) o el Canal PUS, això s'omple de sentiments que és un desfici. Després, em queda la pell amarada de pudor a fum, a suor, i ben entrada la nit, encara sento els ecos dels crits eixordadors. Que no saben que algunes veus estridents poden trencar el vidre!?...coi, que desconsiderats !
...Avui, però, hi ha calma. M'agrada més aquests vespres tranquils. Apareix sempre l'home que viu sol i el que vol viure-hi. S'envegen mútuament. El casat, treballa a la caixa. Pobre home. Encara porta el vestit de tot el dia. Amb aquelles sabates fosques que fan mal als peus només de mirar. S'asseu al taburet i la camisa ja li surt per tot arreu. Pantalons de pinces blau marí i una americana que ha de mirar de no arrugar per tal de poder-la aprofitar demà mateix.
El solter, ven ordinadors. Sembla un home gris, sense cap estil definit, amb un posat de derrota que espanta. Agafa la birra amb desgana, se l'apropa als llavis amb desgana, la xucla i juga amb el broc de l'ampolla. Segurament, l'inconscient el traeix, fa tant de temps que no prova res humit, que l'ampolla li sembla l'el·lixir de la vida.
És curiós com s'han fet "amics". Com reneguen de les seves realitats.
Concursen a veure qui és més infeliç. I és que ja ho dieun, les desgràcies uneixen, però jo, què voleu que us digui, unir-me per unir-me prefereixo que m'unixin les alegries no?
Algun dia, beuen més del compte, i llavors entra en joc l'humor corrossiu, el cinisme pur i dur, l'implecable jutge que sentencia, amb frases ocurrents la vida dels altres. Juguen al club de la comèdia, a veure qui és més ocurrent, en definitiva, qui és més patètic. I marxen amb el convenciment que qui dia passa, any empeny. I que, malgrat tot, la seva vida podria ser pitjor.
...S'està acabant el dia, i, el cor em fa un bót...entra per la porta una dona gran, una homeless. Es diu Marga però la coneixem com la homeless. L’escena és trista, molt trista. Sento tota la impotència d'un got dalt d'un pretatge quan veig que no puc fer res per aquesta dona. Ve sovint perquè la mestressa li ofereix un plat d'alguna cosa calenta i una llesca de pa. Ella, asseguda a la taula del racó, no gosa aixecar la vista. Menja pausadament i tímida. No obra massa la boca, i si se sent observada, mira de reüll on pot amagar el seu rostre. Alguna vegada, de l'humitat que hi ha a l'ambient, crec que se m'escapa una llàgrima que relli
sca pel meu vidre. Recordo un dia que vaig donar-li de beure. Us he de confessar que tenia por !, però vaig anar-hi amb el convenciment de fer una bona obra. La bona acció del dia ! Que diferents que bebien els llavis de la Marga. Ella, m'acariciava amb la seva boca gairebé de forma imperceptible. Bebia a poc a poc, com per fer-ho durar, com si estés bebent una copa de Château d'Assault, quan en realitat bebia aigua de l'aixeta. La veritat és que em sentia tant a gust entre els seus llavis mig tremolosos, que feia esforços per mostrar-me ferm, per erogar l'aigua de forma constant i plaent. Era l'únic regal que podia fer-li. De fet, aquest, és l'únic petó de tendresa que se'ns és permès de fer als gots de bar. Coses de la vida, no m'ha tocat més sopar amb la Marga, però sempre imploro als meus companys que li donin records, i que la mimin com es mereix una persona que té una vida tan dura. Jo, mentre, m'ho miro de lluny, i dissimulo el meu plor callat reflectint llums i colors que no sé d'on vénen.
...S'acaba la jornada. Com cada dia, la mestressa, ens agafa a tots, ens posa al rentavaixelles, i comença de nou la pluja fina, la brisa, l’escuma i l’huracà del desert que mirarà d’empolainar-nos una mica.
...Demà serà un altre dia al bar Can Codina de Gràcia (Torrent de l’Olla cantonada amb Perill), demà, serà un altre dia al bar de la vida...
...ja no és fosc. Algú ha obert la porta i entra una llum blanca potent.
M'hauré mort? Veig una llum al fons !....és així com ho expliquen oi? Una mà s'atança, m'agafa, m'acarona i em treu del rentavaixelles.
Efectivament, sóc un got. Un got de bar. D'aquells que no tenen personalitat, baratet, senzill, que sempre passa desapercebut. La mà que m'ha agafat és la de la mestressa -una dona de vida-. Una persona que em va enamorar des del primer dia. Té cura de tots nosaltres, ens mira fermament, i, quan veig els seus ulls -mirada de mel- reflectits al meu vidre, gairebé torn
o als meus orígens i m'encenc com quan em van fer, a vidre fós....que alt que és això!! La meva sala d'espera és un prestatge de fusta fosca que hi ha sobre la cafetera, una locomotora que treu fum per tot arreu i fa molt soroll, però, que ens l'estimem tots perquè és antiga i tota l'experiència que acumula la traspassa de tant en tant quan convida a una infusió, un te o un cafè amb llet.
Tots els meus companys, i jo, tots iguals i diferents a l'hora, estem arrenglerats, ben posadets, com si fóssim els peons d'una partida d'escacs que ha de començar. Des de la nostra talaia es veu molt bé tot. Allà abaix, a la barra, hi ha la vitrina amb totes les tapes; callos, cargols, olivetes, croquetes, boquerons envinagrats,... Al costat, tres surtidors pixen, de tant en tant, una beguda groguenca -cervesa crec que es diu- que no m'agrada gaire. Quan vaig ple de cervesa em queda un gust amarg, i un tel blanc que va regalimant per les meves parets ! Quin fàstic ! Sort que una bona dutxa a la pica soluciona molts d'aquests inconvenients.
...és l'hora del cafè. Jo, que sóc molt observador, sempre em poso a primera fila per no perdre detall. Molta gent, la majoria, es queden drets a la barra. Fan un cafè ràpid pequè porten pressa i van de passada.
Un estudiant d'universitat, que ve de fer de becari a l'acadèmia del davant, porta la carpeta de la UAB i té pressa. Mira els horaris dels "ferrocates" i avalua la possibilitat de fer campana -l'estadística no és la seva assignatura preferida- L'estudiant, va de nou intel·lectual. Porta un llibre d'un tal Erich Fromm i una llibreteta, d’aquelles que es tanquen amb una goma, on hi apunta coses. Fulleja el llibre mentre xarrupa el cafè amb aquell posat de bohemi que comença amb les ulleres de metall que li pengen del nas i acaba amb la cigarreta que aguanta, sense fer-li massa cas, amb la punta dels dits. De tant en tant, amb un moviment gairebé sincronitzat i metòdic, fa una calada, passa de pàgina i es tira els cabells enrera mentre fita tot el bar per veure qui el mira. En definitiva, crec que es fa l’interessant
...Al seu costat, estan els “carajilleros” de sempre. Són els treballadors de l’obra del costat. Tots vestits amb roba de feina, amb cara de cansats i de migdiada incompleta. És curiós, n’hi ha de molts països i de moltes edats. De vegades, penso, que són com una comissió de les Nacions Unides. De seguida es veu qui són els nous i qui els veterans, però tots, tots, tenen a la mirada aquella expressió de falsa seguretat que denota que es troben lluny dels seus bars.
...L'hora del cafè passa ràpid. Els berenars la desbanquen en un plis plas, el paisatge del local canvia radicalment. A la taula quadrada del fons, s'hi han posat quatre dones que vénen de fer-se el cap a la pelu. Elles són les dones d'avui !! Dones de més de 60 anys amb tota la joventut que això implica. Alguns moments criden, s'esbaloten, però en el fons, s'ho passen bé. Alguna vegada m'ha tocat besar-ne alguna. No són dones de pintallavis, però sí que són dones de cremes de cacahuet, i desprenen olor de Nivea per tot arreu.
Jo, quan estic entre els seus llavis, veig de prop tota la vida que ha passat per la seva pell. El temps, que pot amb tot, ha deixat petjada, i puc observar com les llàgrimes d'algunes d'elles, han arribat sovint fins a la comisura dels seus llavis, a vegades somrients. Són dones d'avui, orgulloses del que han fet, dels fills que han pujat, contentes que el marit ja no toqui més la pera, i miren el passat amb un sentiment de vaga recança i nostàlgia –com els agradaria ser 40 anys més joves sabent el que saben ara!-
...És l'hora de la sortida dels Instituts. Aquí a prop, n'hi ha un parell. Els joves insuportables de tots els dies entren per la porta amb aires de trencar esquemes. Són originals, “fashion victims” -diria jo-, la generació del "no em ratllis", dels pantalons a mig cul i de l'exibicionisme del tanga i el calçotet. Pentinats força extremats no acostumen a amagar idees massa originals ni enginyoses. Viuen la seva època pensant que ja ho saben tot, i segurament, saben tot el que cal saber per l'edat que tenen. Més endavant, s'adonaran que el que els farà sentir més persones, més vius, és estar aprenent coses constanment, però per això, encara els queden unes quantes flors a olorar, i, amb una mica de sort, grans dosi d’amor per rebre i donar.
...Sento una olor forta a desodorant, a net ! Ah clar ! Ha entrat el grupet del gimnàs. Aquí al costat, hi ha un gimnàs de barri. Sovint, a mitja tarda, o més aviat al vespre, vénen els monitors i monitores que surten de donar classe. Aquests ja en saben més de la vida, són més grans. La majoria té mal d'articulacions, mal d'esquena, mal de cap, mal de tot, i és que no m'extranya ! Si jo m'hagués de passar 7 hores al dia fent giragonses acabaria baldat i possiblement esquerdat. Amb aquests sempre hi ha més feina. Solen prendre aigües i sucs entre setmana, i alguns divendres, només alguns, fan una birra per allò de començar el cap de setmana. Se'ls veu un esperit jove, sa per dintre, pulcre diria jo. Sempre fan bona cara, i penso que, malgrat siguin mileuristes, estan contents de fer la feina que fan, de saber-se mirats i admirats pels clients, i desborden simpatia per tot arreu on van. Són, en el fons, gent maca !
...Les botigues ja tanquen, la gent ja ha acabat de treballar. Avui no és dia de partit -quin descans!- perquè, quan juga el Barça, i el fan per TV3 (la teva!) o el Canal PUS, això s'omple de sentiments que és un desfici. Després, em queda la pell amarada de pudor a fum, a suor, i ben entrada la nit, encara sento els ecos dels crits eixordadors. Que no saben que algunes veus estridents poden trencar el vidre!?...coi, que desconsiderats !
...Avui, però, hi ha calma. M'agrada més aquests vespres tranquils. Apareix sempre l'home que viu sol i el que vol viure-hi. S'envegen mútuament. El casat, treballa a la caixa. Pobre home. Encara porta el vestit de tot el dia. Amb aquelles sabates fosques que fan mal als peus només de mirar. S'asseu al taburet i la camisa ja li surt per tot arreu. Pantalons de pinces blau marí i una americana que ha de mirar de no arrugar per tal de poder-la aprofitar demà mateix.
El solter, ven ordinadors. Sembla un home gris, sense cap estil definit, amb un posat de derrota que espanta. Agafa la birra amb desgana, se l'apropa als llavis amb desgana, la xucla i juga amb el broc de l'ampolla. Segurament, l'inconscient el traeix, fa tant de temps que no prova res humit, que l'ampolla li sembla l'el·lixir de la vida.
És curiós com s'han fet "amics". Com reneguen de les seves realitats.
Concursen a veure qui és més infeliç. I és que ja ho dieun, les desgràcies uneixen, però jo, què voleu que us digui, unir-me per unir-me prefereixo que m'unixin les alegries no?
Algun dia, beuen més del compte, i llavors entra en joc l'humor corrossiu, el cinisme pur i dur, l'implecable jutge que sentencia, amb frases ocurrents la vida dels altres. Juguen al club de la comèdia, a veure qui és més ocurrent, en definitiva, qui és més patètic. I marxen amb el convenciment que qui dia passa, any empeny. I que, malgrat tot, la seva vida podria ser pitjor.
...S'està acabant el dia, i, el cor em fa un bót...entra per la porta una dona gran, una homeless. Es diu Marga però la coneixem com la homeless. L’escena és trista, molt trista. Sento tota la impotència d'un got dalt d'un pretatge quan veig que no puc fer res per aquesta dona. Ve sovint perquè la mestressa li ofereix un plat d'alguna cosa calenta i una llesca de pa. Ella, asseguda a la taula del racó, no gosa aixecar la vista. Menja pausadament i tímida. No obra massa la boca, i si se sent observada, mira de reüll on pot amagar el seu rostre. Alguna vegada, de l'humitat que hi ha a l'ambient, crec que se m'escapa una llàgrima que relli
sca pel meu vidre. Recordo un dia que vaig donar-li de beure. Us he de confessar que tenia por !, però vaig anar-hi amb el convenciment de fer una bona obra. La bona acció del dia ! Que diferents que bebien els llavis de la Marga. Ella, m'acariciava amb la seva boca gairebé de forma imperceptible. Bebia a poc a poc, com per fer-ho durar, com si estés bebent una copa de Château d'Assault, quan en realitat bebia aigua de l'aixeta. La veritat és que em sentia tant a gust entre els seus llavis mig tremolosos, que feia esforços per mostrar-me ferm, per erogar l'aigua de forma constant i plaent. Era l'únic regal que podia fer-li. De fet, aquest, és l'únic petó de tendresa que se'ns és permès de fer als gots de bar. Coses de la vida, no m'ha tocat més sopar amb la Marga, però sempre imploro als meus companys que li donin records, i que la mimin com es mereix una persona que té una vida tan dura. Jo, mentre, m'ho miro de lluny, i dissimulo el meu plor callat reflectint llums i colors que no sé d'on vénen....S'acaba la jornada. Com cada dia, la mestressa, ens agafa a tots, ens posa al rentavaixelles, i comença de nou la pluja fina, la brisa, l’escuma i l’huracà del desert que mirarà d’empolainar-nos una mica.
...Demà serà un altre dia al bar Can Codina de Gràcia (Torrent de l’Olla cantonada amb Perill), demà, serà un altre dia al bar de la vida...
BAR FAVORIT Nº3
Bar la Gaviota ,c/Diluvi
(Ideal per mirar un partit del Barça)
Ingredients :
-30 Cadires de disseny anys 70,
-10 taules a joc-Cadires plegables tipus fusta
-Cadires varies
-Capses que fan la funció de cadires
-Cartell "Evite la resaca mantengase borracho"
-Fum
-Preus econòmics
-Pantalla gran
-Cants continuats, crits i insults a la pantalla
-Himne del Barça (al començament, quan marca el Barça, al final, quant la gent ho demana)
-No serveixen menjar, però la gent es porta la carmanyola, el bocata o les pizzes.
-Calendari propi "cuerpos de borracho ideas de bombero"
-En procés formació d'una coral
Procediment:
-Arribar 1 hora abans del començament del partit, si no és possible demanaralgun amic que et guardi cadira.
-Millor haver llegit algun diari esportiu el dia abans per fer alguncomentari previ al partit.
-Acompanyar el partit amb cervesa ( mirar al Rafa o al Alberto i senyalaramb la mà la quantitat)
-Tenir una actitud poc critica amb el Barça,
-Cridar, insultar (els àrbitres, a l'equip contrari i al comentarista)
-Seguir els cants de la gent jove,
-Contar els "venga chicos" de la Cristina
-Mostrar-se emprenyat i trist si el Barça perd
Públic majoritari:
-Senyors més grans de 60 anys amb puro
-Nois i alguna noia més joves de 25 anys.
-Alguns de nosaltres
Bar la Gaviota ,c/Diluvi
(Ideal per mirar un partit del Barça)
Ingredients :
-30 Cadires de disseny anys 70,
-10 taules a joc-Cadires plegables tipus fusta
-Cadires varies
-Capses que fan la funció de cadires
-Cartell "Evite la resaca mantengase borracho"
-Fum
-Preus econòmics
-Pantalla gran
-Cants continuats, crits i insults a la pantalla
-Himne del Barça (al començament, quan marca el Barça, al final, quant la gent ho demana)
-No serveixen menjar, però la gent es porta la carmanyola, el bocata o les pizzes.
-Calendari propi "cuerpos de borracho ideas de bombero"
-En procés formació d'una coral
Procediment:
-Arribar 1 hora abans del començament del partit, si no és possible demanaralgun amic que et guardi cadira.
-Millor haver llegit algun diari esportiu el dia abans per fer alguncomentari previ al partit.
-Acompanyar el partit amb cervesa ( mirar al Rafa o al Alberto i senyalaramb la mà la quantitat)
-Tenir una actitud poc critica amb el Barça,
-Cridar, insultar (els àrbitres, a l'equip contrari i al comentarista)
-Seguir els cants de la gent jove,
-Contar els "venga chicos" de la Cristina
-Mostrar-se emprenyat i trist si el Barça perd
Públic majoritari:
-Senyors més grans de 60 anys amb puro
-Nois i alguna noia més joves de 25 anys.
-Alguns de nosaltres
BAR FAVORIT Nº 2:
Café Paris. Aribau / Paris
Es un bar dels de tota la vida, des del 1930, està remodelat i li queden moltes tallades de cabell perque està ple de vida, si més no a l´hora que jo vaig.
Jo vaig a esmorzar.
Va ser farà un any que necesitava –desprès d´una de les meves mudances- trobar un nou bar per esmorzar, i vaig pensar al Café Paris. Anava buscant per la zona i no el trobava i vaig pensar “a veure si el café paris estará al carrer Paris” i bingo (¡), el vaig trobar.
No hi vaig tots els dies pero quan entro la cambrera ja demana el que prendré: x 3´-€: suc natural de taronja, cafè sol i bocata xapata de diferents cosetes i la vanguardia per llegir.
I ara una contradicció: a l´hora de l´esmorzar el que mola es estar solet i tranquilet amb el diari, i per això s´està be al paris, però (contradicció, dualitat) el que m´agrada també d´aquest café es la gent variada que hi ha, per mirar-te-la i inventar-els-hi una història.
Així que per acabar i com a homenatge a les dualitats que te la vida, va una llista de duettos de personatges observats a l´hora d´esmorzar al “café paris”:
- matrimoni de vellets (molt, molt vellets)
- pare/mare molt vellet amb fill/a cuarenton
- gent que va de metges o ve de fer-se analisis de sang o radiogràfies, amb el que l´acompanya per si es mareja
- el que juga a la màquina –considerem la parella la màquina-
- obrers de la construcció que ja porten el bocata enorme embolicat (suposo que consumeixen la beguda)
- ejecutius (parella de 2 o 1 fent parella amb el qui parla amb el seu mobil), es venen projectes o s´expliquen perque va malament el projecte
- dues prostitutes de les guais, vull dir de la “sección contactos”, guapetones, celebrant que han posat un anunci (s´han independizat?) amb xapata de pernil i copeta de vi
- dos que encara estan de marxa i fan allò de tirar l´ampolla de cervesa i parlar raro
- jo escrivint aquesta historieta (fair parella amb el boli)
Café Paris. Aribau / Paris
Es un bar dels de tota la vida, des del 1930, està remodelat i li queden moltes tallades de cabell perque està ple de vida, si més no a l´hora que jo vaig.
Jo vaig a esmorzar.
Va ser farà un any que necesitava –desprès d´una de les meves mudances- trobar un nou bar per esmorzar, i vaig pensar al Café Paris. Anava buscant per la zona i no el trobava i vaig pensar “a veure si el café paris estará al carrer Paris” i bingo (¡), el vaig trobar.
No hi vaig tots els dies pero quan entro la cambrera ja demana el que prendré: x 3´-€: suc natural de taronja, cafè sol i bocata xapata de diferents cosetes i la vanguardia per llegir.
I ara una contradicció: a l´hora de l´esmorzar el que mola es estar solet i tranquilet amb el diari, i per això s´està be al paris, però (contradicció, dualitat) el que m´agrada també d´aquest café es la gent variada que hi ha, per mirar-te-la i inventar-els-hi una història.
Així que per acabar i com a homenatge a les dualitats que te la vida, va una llista de duettos de personatges observats a l´hora d´esmorzar al “café paris”:
- matrimoni de vellets (molt, molt vellets)
- pare/mare molt vellet amb fill/a cuarenton
- gent que va de metges o ve de fer-se analisis de sang o radiogràfies, amb el que l´acompanya per si es mareja
- el que juga a la màquina –considerem la parella la màquina-
- obrers de la construcció que ja porten el bocata enorme embolicat (suposo que consumeixen la beguda)
- ejecutius (parella de 2 o 1 fent parella amb el qui parla amb el seu mobil), es venen projectes o s´expliquen perque va malament el projecte
- dues prostitutes de les guais, vull dir de la “sección contactos”, guapetones, celebrant que han posat un anunci (s´han independizat?) amb xapata de pernil i copeta de vi
- dos que encara estan de marxa i fan allò de tirar l´ampolla de cervesa i parlar raro
- jo escrivint aquesta historieta (fair parella amb el boli)
BAR FAVORITO nº 1
Café del Centre, carrer Girona nº 79
Uno de mis bares favoritos es el Café del Centre, en la calle Girona, casi en la esquina con Consell de Cent. Es un bar bonito, antiguo, auténtico. Hace años que lo conozco. La mayoría de las veces he ido sola.
Hace un tiempo temí por el Café del Centre, demasido vacío y dejado. Pensaba: “cualquier día vendré y esto será un Starbuck’s”. Pero no, el verano pasado lo pintaron y arreglaron respetando toda su esencia y ahora tiene su buena vidilla, más gente, comida, pero sin perder ese poso decadente y de "saudade" que invita a meditar a los solitarios o a tertuliar a los acompañados.
Antes había un gato merodeando por el bar, un vez se sentó acurrucadito a mi lado. Hace tiempo que no lo veo, mejor no pregunto.
Suelo ir porque paso a menudo por allí, pocas veces paso sin entrar a tomar un café o una caña. Unas veces paso de camino a Gracia para ver a los amigos, entonces tomo caña. Otras veces paso bajando de Sagrada Familia, de casa de mis padres, entonces café o caña, dependiendo del ánimo que me hayan dejado. Caña en barra, café en mesa. Ojeo el periódico en barra, saco libreta y escribo o dibujo en mesa.
Suele haber poca gente y me gusta sentirme anónima, libre, como un paréntesis de la vida, en "PAUSA"…
Hace un tiempo temí por el Café del Centre, demasido vacío y dejado. Pensaba: “cualquier día vendré y esto será un Starbuck’s”. Pero no, el verano pasado lo pintaron y arreglaron respetando toda su esencia y ahora tiene su buena vidilla, más gente, comida, pero sin perder ese poso decadente y de "saudade" que invita a meditar a los solitarios o a tertuliar a los acompañados.
Antes había un gato merodeando por el bar, un vez se sentó acurrucadito a mi lado. Hace tiempo que no lo veo, mejor no pregunto.
Suelo ir porque paso a menudo por allí, pocas veces paso sin entrar a tomar un café o una caña. Unas veces paso de camino a Gracia para ver a los amigos, entonces tomo caña. Otras veces paso bajando de Sagrada Familia, de casa de mis padres, entonces café o caña, dependiendo del ánimo que me hayan dejado. Caña en barra, café en mesa. Ojeo el periódico en barra, saco libreta y escribo o dibujo en mesa.
Suele haber poca gente y me gusta sentirme anónima, libre, como un paréntesis de la vida, en "PAUSA"…
Suscribirse a:
Entradas (Atom)